Soledad que bonito nombre tienes.

Sembla que els núvols s’han oblidat de passar per Londres.

Ara farà una setmana que gaudim d’un sol espaterrant, i hem canviat les jaquetes i paraigües pels pantalons curts i les ulleres de sol.

Tothom segueix feliç i somrient i jo em sento com a casa...

Ara,  prenent un té a una terrasseta, em disposo a continuar el relat.

Com us deia, tot va començar a Barcelona, tot semblava normal, jo era una nena feliç, riallera, amb molts amics i família dels qui gaudia cada dia, però  “algo”  em frenava i paralitzava sovint, i aquest “algo” era la POR, aquest sentiment tan comú que costa controlar si no tenim les eines necessàries.

Jo sempre he sigut poruca però mai li havia donat importància  fins al dia que aquesta por va intervenir en el meu camí, em va paralitzar, se’m va clavar al pit, i vaig deixar de fer coses per culpa d’aquesta barrera.

Aquell dia em vaig adonar de que  la meva major por era la SOLEDAT i que totes les altres se li sumaven per fer-me més vulnerable...

La SOLEDAT, per a mi sempre havia sigut algo negatiu, ho relacionava amb el buit i mai havia sabut conviure amb ella.. i aquesta por no era més que falta de pràctica, la por a lo desconegut, a algo que mai havia sabut fer... estar sola.

He nascut, crescut, jugat, rigut , plorat i he fet tot per primer cop al costat d’una persona... Fins a la meva adolescència aquesta persona que caminava de la meva ma, va ser la meva germana bessona, després la meva primera parella, i més endavant amics i família que sempre han estat al meu costat...

Tothom deu pensar que soc molt afortunada.. i SÍ! Teniu raó, ho soc... He tingut la sort de néixer en la millor família del món, en tenir uns pares que em respecten i recolzen en tot i sobretot, que m’han educat en el amor...

En ser bessona i per conseqüència, ser una  meitat d’algo tan màgic com un naixement, una vida que comença i que per sorpresa dels meus pares vam ser un 2x1...

Però ja diuen que per afrontar les ports els hi has de plantar cara i per sort hi ha “algo” dins meu que no se que es però em limito a sentir-ho i que no se de on ve però em surt directament del cor, que hem fa ser valenta i forta per moments i que em va guiar a un avió direcció Irlanda el 19/01/2011 i em segueix guiant fins ara.

Aquest “algo”, junt amb la meva sabata no deixen que em rendeixi i em segueixen donant forces per tirar endavant, per seguir lluny del meu compte de fades, per no tenir a la meva meitat caminant al meu costat i per seguir fent aquest treball  personal tant maco que només puc aconseguir afrontant-me a la soledat...

Amb amor: La sabata

Continuarà...

Un dia solejat

Ara mateix estic sentada, gaudint del sol Londinens, ser que pot semblar estrany però sí, aquí també fa sol... No tan sovint com a Barcelona o no tan calorós, o si més no l’olor no es la mateixa, encara que aquí l’apreciem d’una altre manera...

Ja ho diuen, que no som conscients del que tenim fins que ho perdem.

Però el que us puc assegurar es que aquí, un dia solejat canvia totalment el ritme de la gran ciutat.

Abans d’ahir per exemple la meva sabata i jo vam tenir la sort de gaudir d’un dia lliure de 28º a Hide park, un gran espai verd amb molts arbres, un llac preciós, camins de sorra, zones per nens i tot el que us pugueu imaginar d’un dels parcs més macos situats en el cor de la ciutat.

Tothom semblava molt feliç, somrient, ningú tenia presa, els pares deixaven els seus compromisos per jugar amb els seus fills, els avis passejaven de la ma, les noies buscàvem la manera de prendre el sol, destapant-nos a poc a poc, els nois observaven encantats, els ànecs semblaven més contents que mai i després de molt observar la situació  i el bon ambient, vaig començar a escriure els inicis del meu camí, aquest que vaig emprendre el 19 de Gener del 2011, fa més d’un any i la meva sabata i jo hem recorregut i aprés tant que tindrem història per estona, esperem que la gaudiu tant com ho hem fet i ho seguim fent nosaltres...

Aquest camí va començar molt abans de marxar de Barcelona encara que jo no en fos conscient i encara que aleshores les meves sabates no eren mes que una cosa material molt útil que acompanyava les meves passes, em feien anar a la moda o em feien ser més alta, però tal i com ens passa a tots... Aquestes passes son molt complicades de sentir, escoltar, i gaudir, ja que quan caminem solem pensar en el punt que volem arribar, quanta estona queda per trobar la nostra meta, quan acabarà la pujada o simplement ho fem automàticament com el respirar...

Aquest es el problema principal... els humans passem mes hores del dia pensant en el passat o el futur que ens oblidem de viure el present...

Ara haig de córrer que m’esperen a la feina però això continuarà molt aviat!

Amb amor: La sabata.

Tot comença escoltant una sabata

Hola a  tothom,

Tal i com podeu veure a la introducció del meu blog..  Això va de sabates:

De les petjades que deixem, la gent que coneixem, els camins que recorrem i les sensacions que anem descobrint, compartint i que ens fan créixer.

Tota la idea de introduir-me en el món del blog s’ha originat a Birmingham, una ciutat d’Anglaterra, desconeguda fins fa tres mesos..

Tot va començar a Londres, la meva ciutat de residencia i la de la meva sabata, les circumstàncies que vam  viure aleshores , les podríem etiquetar de crítiques i com a (punt d’escape)  vam decidir emprendre camí cap a les afores d’aquesta ciutat tan màgica com caòtica anomenada Londres, que passa de treure’t un somriure a ofegar-te en un segon.

Per coses del destí vam anar a parar a Birmingham, i les primeres impressions no van ser molt bones, la ciutat es gris, no te punts d’interès turístics ni de cap tipus, la gent es estranya i només hi ha botigues però  tot el que al principi pintava tan gris va prendre una direcció inesperada i la meva estimada sabata em va conduir fins a dues persones molt especials i plenes d’energia que són, L’Anna i la Júlia..


Amb elles hem compatit coses molt maques i del que semblava un cap de setmana de desconecció  per part meva va acabar sent el principi d’una recerca personal molt interessant, vaig estar molta estona sola, amb mi i amb la meva sabata, cosa que necessitava, per començar a sentir les meves passes i per canviar el meu rumb, i començar a fer tot allò que per coses de la vida quotidiana tothom deixa de cantó i que per desgràcia sempre tendeixen a ser les coses que ens fan feliços o les que fem per a nosaltres mateixos.

En el meu cas va ser començar a escriure i a pintar desprès de molt de temps i començar a gaudir  i sentir cada passa per molt que fos dolorosa o feixuga.

No cal dir que amb l’Anna i la Júlia vam crear un vincle molt maco i que després de moltes aventures, petjades i progressos... he tingut la sort de tornar a Birmingham encara que hagi sigut per acomiadar-me d’elles, perquè tornen a Barcelona,  han tornat a ser dos dies molt màgics i dels quals ha sorgit aquet blog, i un vincle molt mes gran i bonic.

Els nostres camins se separen per uns quans quilometres però ser que el que hem compartit i el que sense pretendre-ho, ens hem aportat les unes a les altres es algo que costa de trobar fàcilment!

Avui aprofito per desitjar-les un bon viatge.

Ens veiem aviat mosqueteras!!

Amb amor:     La sabata