De mil colores

27/09/2012

Després d’uns quants dies de pluges, Avui ha sortit el sol.. Estic a Victoria station, una de les estacions més transitades de Londres esperant a l’Àlex, que ve des de Barcelona a passar uns dies.

Estic impacient per rebre la seva súper energia, ella es sens dubte un dels tresors que he trobat a Londres.

Sempre m’han agradat les grans estacions, seure en un racó, passar desapercebuda i observar a la gent, els retrobaments, les despedides, les persones que com jo, observen o esperen a algú.. etc.

Tot es simplifica al petit però  immens gest d’una abraçada!

Les abraçades diuen molt més que les paraules, a vegades ens consolen, ens omplen de felicitat...

A mi personalment m’agrada definir-les com a descarregues d’energia imprescindibles. Poden ser dolces, passionals, melancòliques... Però totes elles ens provoquen sentiments!

Al veure com la gent entra i surt de les vides dels demés em dona molt que pensar...

Jo sempre m’he considerat una persona pràctica, procuro seguir el lema de la meva mare “Fes sempre el que et dicti el cor”.

He estimat amb totes les meves forces, he sigut molt estimada, he plorat d’alegria i de pena, m’han robat el somriure i també m’han  regalat de molts, però mai em podré penedir de no haver donat i sentit al 100%.

Ara be, a mida que creixem ens adonem que la vida te molts camins amb moltes portes i que la gent entra i surt de les nostres vides sense que ho poguem CONTROLAR.

Nosaltres creixem i vivim en unes condicions socials i educatives fixes i amb una família, condició econòmica i logística que no podem escollir... Per això es molt important que tot allò que aprenem al llarg del temps, la educació que ens donen els nostres pares, els valors que ens inculquen i les petites coses que descobrim per nosaltres mateixos, les poguem compartir amb la gent que es va creuant per el nostre camí!

Al cap i a la fi aquestes persones son les que mica en mica ens ajuden a formar el nostre ser.

Tots tenim una petita part de cadascú que hem conegut, la gent deixa petjades en el nostre ser, algunes molt profundes, impossibles d’esborrar, d’altres fugaces però totes elles imprescindibles per edificar aquesta persona que estem formant!

Es molt gratificant saber que els amics s’escollen , i saber que cada un d’ells t’aportarà  coses diferents!

Per altre banda, es sempre molt dolorós patir trencaments efectius i més amb persones que creies, caminarien al teu costat per molt de temps però aquí hi intervé un altre cop aquella paraula que em remarcat amb majúscula: EL CONTROL.

No podem controlar la durada de les amistats, les repercussions dels nostres actes ni els girs que donarà la nostra vida... Així que mes val que ens quedem amb lo bonic de tot això, allò que les persones ens han aportat, ensenyat o fet sentir, per molt que ja no formin part de les nostres vides...

Es molt fàcil tancar la porta, no deixar que la gent entri en els nostres cors i d’aquesta manera evitar que ens facin mal, però el no patiment no es la millor solució. Si ho féssim, deixaríem d’aprendre, de sentir, de viure i per conseqüència perdiem els records.

No tenim CONTROL sobre els demés però si que el tenim sobre nosaltres mateixos així que el meu consell es: VIU, ESTIMA, PATEIX, CONEIX, ACOMIADA, APRÈN, CAU, AIXECA’T  I QUAN HO RECORDIS FES-HO AMB UN SOMRIURE!

Amb amor: La sabata

1+2 fan dotze!!

Després d’unes magnifiques vacances a casa, després de gaudir de grans moments amb grandíssimes persones.. De reviure històries i començar-ne de noves.. De perdrem pels bonics carrers del gòtic i trobar-me en qualsevol  punt d’aquesta ciutat tan magica anomenada Barcelona,      He tornat a la vida real:  A Londres i al seu caos particular, al cercle viciós del consumisme, els dies programats, les nits solitàries i el cel gris...

Però aquest cop tot te un color diferent, tot brilla i em crida l’atenció, no sento aquell buit dins meu , no formo part del caos ni del cercle viciós...

La meva vida a canviat completament, ara treballo amb nens, els meus nens... Els que em donen energia pel matí amb un gran somriure i me la treuen durant el dia... Els que m’ensenyen mil i una coses i amb els que comparteixo els moments mes divertits.

Torno a ser la Joana de sempre, riallera, despreocupada i amb la nena que porto a dins a flor de pell. Els dies tornen a volar i a tenir sentit.

Ara entenc que el problema no era Londres, era el que Londres havia tret de mi, una part que desconeixia, que m’ha fet créixer i valorar el que realment vull però que també m’ha fet arribar a límits insospitats i que per mil·lèsimes de segon em van fer pensar en abandonar!

Ara ser que aquell procés m'ha servit per agafar el camí correcte, per arribar on estic.. al començament d’aquesta nova etapa. Algo dins meu em deia que aquesta era la ultima oportunitat que li donava a Londres com a ciutat... Però per sorpresa meva, EM SENTO A CASA.

Em sento valorada, estimada i molt capaç d’arribar allà on em proposi.

I ara ve la gran pregunta... Tot això m’ho fan sentir els nens????

SI... Ells son els responsables de fer-me entendre que la vida ens la prenem com volem i no com tothom ens diu que ho fem! Ells desperten la meva part mes innocent i em fan creure que tot es molt mes divertit i fàcil del que ho pinten les noticies!

Tot te moltes cares per on agafar-se i molts punts de vista per on mirar-ho... com diu Thomas, el meu nen:  1+2 SON DOTZE!!

Amb amor: la sabata.

Ella y yo

28/08/2012

Hoy, un día caluroso de verano, después de un lindo paseo por el corazón de Zaragoza y disfrutando de estas pequeñas brisas de aire que me despeinan y me permiten respirar hondo.. Me he descalzado y he puesto los pies en remojo, nada más y nada menos que en una fuente frente a la basílica del Pilar.

Es muy relajante dejar de dar pasos al azar, dejar de pensar y solo concentrarse en sentir el frescor del agua acariciando tu piel…

Después de este momento tan zen, me doy cuenta de que esta es probablemente una de las primeras ocasiones que he tenido para estar sola, desde que he llegado a España, para parar el tiempo y escuchar a mis zapatos y recorrer mentalmente el camino recorrido por mis pasos!!

- Esta chica a la que llamo: YO, bilingüe desde el principio de sus días, nacida y crecida en Barcelona, residente en Londres y con la mente y corazón dando la vuelta al mundo… Decidió no hace mucho, romper con todas las facilidades de su antigua vida, con su trabajo y por consecuencia su estabilidad simplemente para ir en busca de lo que realmente quería y le gustaba hacer…

Entre medias de este gran cambio decidió tomarse un mes y medio de vacaciones para volver a casa y coger fuerzas, disfrutar con su familia y compartirlo con sus amistades..

Y hoy, aquí estoy… a 4 días de volver a Londres, a empezar esa nueva etapa.. y solo la idea, se clava dentro de mi transformada en  ilusión y mucho respeto. Y lo único que se me viene en mente es lo rápido que pasa el tiempo.

-Parece que fue ayer cuando esta chica llamada YO, aterrizó en Barcelona una mañana asfixiante de Julio.. En la que disfrutó de una comida deliciosa, repleta de risas y memorias en una terracita del centro con dos personas muy especiales que conoció en Irlanda, cuando se fueron, fue inevitable que  fuera a dar un paseo por la playa, ese lugar tan mágico en el que se siente libre, donde el olor se llena de recuerdos, los ruidos de historias y las gentes esconden miradas y secretos.

Ella tenía los minutos programados, muchos planes, mucha gente  a la que ver, y lo que al principio parecía mucho tiempo por delante… acabó sin ser suficiente.

Eso sí, ha disfrutado de cada baño en la playa, cada cerveza improvisada, cada risa y abrazo espontaneo, de todos los lugares que conocía como la palma de su mano, toda esa gente a la que tenía tantas cosas que contarles, y todas las nuevas personas y lugares que se han cruzado en su camino…

Hoy, en esta ciudad tan bonita y desconocida hasta el momento, llamada Zaragoza, acompañada por una persona muy especial… Me es inevitable sentir tristeza…

 En un mes me he acostumbrado a la buena vida, a sentirme protegida por mi familia a la buena fiesta y la buena comida, al sol, a disfrutar de mi hermana como nunca y a compartir momentos con mis amigos… A descubrir otras partes de mi etc.

El final de otra etapa ha llegado, y con él, esa extraña sensación de vacío al pensar donde estará mi lugar en el mundo, acompañada por las ganas que tengo de averiguarlo y la ilusión por empezar esta nueva etapa.

Por dejarme llevar, encontrar alas para mi corazón y que sienta y vuele de nuevo… Ensuciarme de barro, de pintura y seguir siendo esa niña, la que me hace sentir pura y libre todos los días de mi vida!!!

Amb amor: La sabata.

La magia de correr tras una burbuja de jabón

Hablando de verdades relativas.. Hoy sentada en un banco de un parque muy verde entre Oval y Kennington me planteo la existencia del destino…

Podríais pensar que tengo mucho tiempo libre o que me aburro y por eso me planteo esta clase de estupideces, pero es claramente lo contrario, Voy siempre tan programada y tengo tan poco tiempo para mí que  a la que tengo la más mínima oportunidad de parar, pensar, leer o escribir, ya sea en un parque a la hora de la comida, en el autobús de vuelta a casa, en la cocina esperando a  quela pasta esté cocida o en la ducha..( Ese momento de reflexión tan sagrado), disfruto de cada pensamiento, lo intento plasmar d ela mejor manera y finalmente lo comparto con todos vosotros!

Sé que lo que leéis vosotros no tiene nada que ver con la idea principal que salió de mi cabeza, pero eso es lo bonito del proceso comunicativo…

“Yo digo lo que quiero y tu entiendes lo que quieres..” Libertad de expresión, pero sobretodo libertad de comprensión.

A mí personalmente me resulta difícil creer en el destino, en que todo esté escrito en alguna parte y todos tengamos nuestro cometido… 

Pero si que es verdad que en momentos como hoy, sentada en este parque por casualidades de la vida me planteo seriamente que por algún motivo inexplicable yo tenía que estar aquí hoy y ahora.

Todo empezó hace unas semanas, a partir de una crisis de existencia, de plantearme el rumbo que está cogiendo mi vida,  de pararme ante el ritmo inagotable de una sociedad consumista e irritante que nos convierte en robots productivos y cuando queremos darnos cuenta no hacemos nada de lo que nos gusta… Sólo trabajamos para llegar a fin de mes y lo peor es que los meses pasan muy rápido!

A partir de ese momento hice una lista de prioridades: La primera, es trabajar con niños, la segunda, el arte… crear y aprender mil formas de expresar estos sentimientos y la tercera es viajar.

Seguidamente analicé mi día a día y aunque no puedo quejarme.. Creo que llegó el momento de darle un giro a mi vida, de romper con las facilidades y luchar para ganarme la vida haciendo lo que realmente me llena.

No estaba siendo una decisión fácil hasta hoy, que después de despertarme y dirigirme con mi mayor sonrisa a una entrevista para volver a trabajar con niños otra vez, después de hacerme ilusiones y verme corriendo por el parque detrás de los peques, pudiendo ser una niña otra vez.. Me han llamado para aplazar la entrevista y casualmente me he bajado del autobús en la siguiente parada dejándome guiar por una corazonada y aquí estoy, en un parque precioso rodeada de niños que me están haciendo pasar una bonita mañana y me han dado la fuerza para tomar la decisión.

Hoy, sé que voy a llegar a mi meta ya sea gracias al destino, a la suerte o simplemente gracias a mis esfuerzos.

Hay que luchar por los sueños, todos podemos escribir nuestro camino… Como dice Paulo Cohelo en el libro, El Alquimista:

DESTINY:

It’s what you have always wanted to accomplish, everyone, when they are Young, knows what their destiny is.

“All that point in their lives, everything is clear and everything is possible. They are not afraid to dream, and to yearn for everything they would like to see happen to them in their lives.

But, as time passes, a mysterious force begins to convince them that it will be impossible for them to realize their destiny.”

El destino lo escribimos nosotros, tú pones tus metas y tú haces posibles el llegar a ellas…

No cometas el error de ponerte limites, nada es imposible, solo necesitas creer en ti.

Brindemos por otro día soleado y productivo.

Amb amor : La sabata

A flor de piel!

Hi ha moltes maneres de viure la vida, hi ha molta gent que ens intenta guiar, començant per els nostres pares, pesant per la societat, la religió, els amics, la família etc..

Però només tu decideixes com fer-ho, com afrontar cada dia amb les seves coses bones i dolentes, com encaminar el teu futur sense oblidar-te del present, del terra que trepitgem i el que sentim al fer-ho!!!

Els essers humans, tendim a evolucionar a partir de les dificultats.. Tot neix d’un patiment, i la nostra historia i la religió ho deixen ben clar... per brillar i arribar allà on volem s’ha de patir... Però que vol dir patir..¿?¿ Fins a quin punt hem de creure els missatges que ens transmet una religió en la que hem de patir en la vida real per tenir una vida imaginaria molt millor?? Qui ho diu que es millor persona la que no gaudeix? O la que viu per els altres incondicionalment sense parar-se a pensar el que realment vol ell/a¿? Quanta gent arriba a la vellesa sentin-se ple i realitzat amb la vida que ha viscut?? Poso la ma al foc de que no ho fa ni un 30% de la població!!

Tots tenim creences, ja siguin religioses, atees, espirituals etc... Sembla que quan creiem en alguna força major,  inexplicablement aquesta creença ens dona fe per superar aquestes dificultats que ens fan avançar però que a vegades també ens paralitzen o limiten.

Jo personalment crec en la energia!! Ser que es el topic més típic que existeix però son les meves creences i tenen molt més fonament pràctic que qualsevol religió!

Crec que tots estem connectats amb el món i entre nosaltres d’alguna manera química, que se m’escapa de les mans i mes molt dificil dentendre o explicar però el que esta clar es que tots atraiem tot allò que volem atreure. 

Les persones som capaces de sentir atraccions tan físiques com psiquiques entre nosaltres i si anem més enllà... quans cops em desitjat algo amb tantes forçes i em lluitat tan per aconseguir-ho que per molt dificil que sembles ho hem conseguit¿?... o al revés, quantes persones son capaces d’atreure un mal de cap de tan pensar-hi?? O quants cops heu sentit coneixer a una persona que mai havieu vist abans per un gest o mirada?  Quans cops t’an contagiat el mal humor? O t’han contagiat un somriure, se t’ha poisat la pell de gallina amb una caricia o una simple mirada???

Hi ha tantes preguntes a les que m’agradaria trobar resposta... però a l’hora, quan la trobi només serà la meva veritat perquè les respostes que jo doni per valides no ho seran per a tothom i això segueix sent la màgia de la vida... tot es tan relatiu com tu vulguis que ho sigui!!

La teva veritat es teva, les teves decisions son teves, els teus sentiments i creences teus, els teus límits estan on tu vulguis, les teves passes només et guien a tu, per molt que vagin acompanyades o deixin petjades en el camí o a la gent amb que et creues.

Espero que tot això que semblen idees desordenades, anades d’olla d’una penjada que s’escolta les sabates... Us faci reaccionar, espero que us faci pensar i que mai perdeu l’esperança i les ganes d’arribar allà on vulgueu arribar! Que us donqueu compte del que teniu abans de perdre-ho! Es molt mes fàcil arrepentirse d’algo que hem fet que d’algo que ni tan sols hem intentat!!

Avui ha sigut un gran dia! Avui he pres la decisió de canviar de camí, avui he sigut la protagonista del meu compte!!

Amb amor:         La sabata

Rojitas las orejas

Hoy he encontrado una gran definición para el verbo AMAR:

“”Es La capacidad y la buena disposición para permitir que los seres queridos sean lo que ellos elijan para sí mismos, sin insistir en que hagan lo que a ti te satisface o te guste””

Qué bonito seria el mundo si todos llegáramos  al punto de respetar a los demás de una manera tan sana como amándoles tal y como son, y  no por lo que te muestran o hacen por tí..

Creo que la única manera de llegar a este punto de armonía contigo y con los demás  es AMANDOTE A TI MISMO!

Pero para eso tenemos que romper con todo lo que nos inculcaron de pequeños, aquello que algunos calificaron de “buena educación” pero que si lo analizamos detenidamente, no es más que una manera de la sociedad para hacernos desconfiar de nuestra propia voluntad.

Hemos crecido creyendo que nuestra opinión era insignificante, porque cuando los mayores hablan los niños callan, tenemos problemas de autoestima porque ser un niño “bueno” significa tener en cuenta a los demás antes que a ti mismo, nos han inculcado también que pensar en nosotros mismos y querernos es un signo de egoísmo y todo esto más muchos otros ejemplos son los protagonistas de nuestras inseguridades, y estas inseguridades son las que nos paralizan a la hora de decidir, de creer en nosotros y en definitiva, de AMAR de una manera sana!

El amor a los demás está estrechamente ligado con el amor hacia nosotros mismos y solo llegaremos a amar a alguien cuando sepamos valorarnos a nosotros mismos, sin esperar nada a cambio, sin esperar que alguien nos reafirme ni valore…

Porque cuando la primera persona que se respeta y valora eres tú todos los demás también lo hacen.

Hoy en el autobús he leído esta frase sin aparente importancia pero inevitablemente se me ha encogido el corazón:

“Es muy habitual que la imagen de ti mismo se base todavía en la opinión de los demás”

Desde que decidí emprender este camino, después de pisadas firmes, otras de indecisas pero todas ellas muy importantes y decisivas para la Joana que estoy conociendo…
Creía que había superado este punto, creía que ya no me importaba lo que pensaran los demás..
Pero después de algo que pasó este fin de semana, algo sin importancia que decidí hacer sin pensar en consecuencias  y con ayuda del alcohol, me he dado cuenta de que no solo me importa y condiciona lo que opinan los demás sino que la primera que me paralizo y condiciono soy yo misma con mis prejuicios estúpidos de lo que está “bien o mal” en esta sociedad!

Darme cuenta de esto me ha hecho dar pasos atrás y ahora mismo por esta tontería y las circunstancias que estoy viviendo en mí día a día que tampoco ayudan mucho… Me siento un poco perdida y sin fuerzas para agarrar las riendas de mi vida de nuevo…

Hoy me permití ser vulnerable, me permití caer, pero mañana saldrá el sol de nuevo, me levantaré con más fuerza, creyendo en mi misma otra vez, amando a los demás y luchando cada día por romper con esos prejudicios que me auto impongo y nos impone la sociedad!

Nadie dijo que este camino fuera de color de rosa!

Amb AMOR: La sabata!

De camino hacia las nubes

Un cop vaig decidir marxar, ningú s’ho va prendre en serio, excepte la meva mare, que creia en mi i em veia capaç d’aixecar el vol i enfrontar-me  a les meves pors.

Els dies anaven passant amb normalitat... Fins que vaig trobar la família on aniria a treballar i vaig comprar el meu primer bitllet d’avió sense tornada. Va ser llavors quan tothom s’ho va creure i aquells que més m’estimen es van encarregar de prevenir-me del que m’esperava..

Anava tant preparada al dolor, a passar-ho malament... que no va passar, al contrari, un cop allà dalt, entre els núvols d’un dimecres solejat només podia sentir pau i tranquil·litat, creia en mi mateixa, sabia que podia aconseguir-ho i probablement aquest pensament positiu em va fer triomfar...

Des que vaig arribar no vaig tenir ni un minut per passar-ho malament, tot era nou i desconegut i jo volia aprendre més coses de les que el meu cervell podia processar ... Aquesta gran activitat i tot l’amor que em van donar els meus nens i totes les persones que vaig conèixer allà, van fer de la meva experiència la millor de la meva vida fins a dia d'avui.

Allà em vaig aficionar al color verd (Color de l’esperança) però també el color de la natura, de la calma, dels riures, les estones de lectura, les carreres amb els nens, d’aprenentatge constant  i de mil sentiments que vaig descobrir i que vaig sentir amb una força que no coneixia fins llavors...

En definitiva aquest color per a mi també vol dir FELICITAT... (això que tothom desitja però que ningú sap explicar)

Després de moltes petjades, sola, acompanyada, i sobretot després de molt observar, llegir i reflexionar.. M’he adonat que la FELICITAT es una condició natural de la persona.

Només cal observar als nens petits, ells encara no estan condicionats per tot allò que ens inculca la societat, ells no tenen pors, ni vergonyes, ells decideixen el que volen, sense pensar en els demés o en el que ens han dit que esta be o malament, ells gaudeixen  cada passa, s’embruten, oloren,toquen i senten...

A Irlanda, al costat d’en Lucas i en Toby, els meus petitons amb els qui vaig compartir la major part dels meus dies, vaig emprendre el meu camí cap a la nena que hi ha dins meu.

Es molt complicat oblidar tots aquests valors que ens fan ser millors o pitjors persones, i que sovint ens fan ser esclaus de nosaltres mateixos.

Es molt difícil actuar pensant en el que realment volem nosaltres, no en el que volem que vegin els demés o el que creiem que es correcte. Perquè Si us hi heu fixat mai plou a gust de tots...

Quan abans comencem a trobar la nostre pròpia essència, abans serem els amos de la nostra vida i per conseqüència la nostre felicitat dependrà de nosaltres mateixos, no de la gent o de les circumstàncies que ens envolten.

Us animo a caminar.

Continuará...

Amb Amor: La sabata

  

Una sabata atrapada a l'autobús

Normalment i especialment des que visc a Londres, estic bastant aïllada del que passa al món... Ser que es un error, que per molt que no vulgui veure o escoltar el que està passant no vol dir que no passi o que no puguem intentar solucionar-ho.

Ahir mateix, després d’un dia molt gris... (De molta ràbia acumulada.. ja fos per culpa de les meves hormones, per culpa de la reina d’Anglaterra que li ha donat per sortir a saludar al poble i s’ha paralitzat la ciutat, amb les conseqüències que això comporta, com per exemple trigar dues hores de rellotge en autobús per arribar a la feina, o per injustícies varies que es capfiquen en robar-me  el somriure)... Vaig veure pel  youtube com el conseller  d’empresa i d’educació de Catalunya recomanava als joves Catalans que vinguessin a Londres a servir cafès.

Primerament m’agradaria dir-li a aquest (bon home) per no qualificar-lo d’algo lleig, que m’encantaria que fos ell qui vingués a Londres a servir cafès, qui provés de sobreviure en aquesta selva. Per que estic segura que no duraria ni dos dies .

Es molt curiós com jutgem les coses, com ens formem idees equivocades en la ment. Però com a persona estrangera vivint a Londres (una entre 1 milió) m’agradaria desenganyar-vos, ser que les coses a Espanya estan pitjor del que veiem, que no hi ha feina per ningú, i pel que veig tampoc hi ha ganes de solucionar res, però  aquí encara que ens ho venen tan meravellós, tampoc es or el que rellueix.

Els espanyols i Italians estem colonitzant la ciutat, no hi ha feina per tothom, i els comerciants s’aprofiten de la situació, et paguen el mínim per hora amb el qual us asseguro que amb prou feines et dona per pagar una habitació minúscula (valorada en 500 pounds) sense parlar del transport “PÚBLIC” que son uns 120 pounds al més si no hi ha sorpreses i el menjar a demés de ser plàstic, es més car comprar-se una poma que posar-se ungles postisses...

No vull ser extremista ni donar una visió massa catastròfica però realment si poséssim les mateixes ganes en arreglar el món com en crear nous IPHONES,IPATS.. i tonteries varies, que lo únic que fan es matar-nos les neurones, la imaginació i la iniciativa per pensar amb criteri propi.. tot aniria millor.

I per acabar m’encantaria enviar-vos ànims i forces a tots els joves que esteu lluitant per una societat millor!!! Ser que per molt contaminats que estem i per molt que es capfiquin en manipular-nos, encara som molts qui pensem en propietat i qui volem lluitar per canviar les coses!!

Tots units podem fer força!

Només desitjo que tot això no acabi tan malament com pinta...

Amb  amor: La sabata! 

Soledad que bonito nombre tienes.

Sembla que els núvols s’han oblidat de passar per Londres.

Ara farà una setmana que gaudim d’un sol espaterrant, i hem canviat les jaquetes i paraigües pels pantalons curts i les ulleres de sol.

Tothom segueix feliç i somrient i jo em sento com a casa...

Ara,  prenent un té a una terrasseta, em disposo a continuar el relat.

Com us deia, tot va començar a Barcelona, tot semblava normal, jo era una nena feliç, riallera, amb molts amics i família dels qui gaudia cada dia, però  “algo”  em frenava i paralitzava sovint, i aquest “algo” era la POR, aquest sentiment tan comú que costa controlar si no tenim les eines necessàries.

Jo sempre he sigut poruca però mai li havia donat importància  fins al dia que aquesta por va intervenir en el meu camí, em va paralitzar, se’m va clavar al pit, i vaig deixar de fer coses per culpa d’aquesta barrera.

Aquell dia em vaig adonar de que  la meva major por era la SOLEDAT i que totes les altres se li sumaven per fer-me més vulnerable...

La SOLEDAT, per a mi sempre havia sigut algo negatiu, ho relacionava amb el buit i mai havia sabut conviure amb ella.. i aquesta por no era més que falta de pràctica, la por a lo desconegut, a algo que mai havia sabut fer... estar sola.

He nascut, crescut, jugat, rigut , plorat i he fet tot per primer cop al costat d’una persona... Fins a la meva adolescència aquesta persona que caminava de la meva ma, va ser la meva germana bessona, després la meva primera parella, i més endavant amics i família que sempre han estat al meu costat...

Tothom deu pensar que soc molt afortunada.. i SÍ! Teniu raó, ho soc... He tingut la sort de néixer en la millor família del món, en tenir uns pares que em respecten i recolzen en tot i sobretot, que m’han educat en el amor...

En ser bessona i per conseqüència, ser una  meitat d’algo tan màgic com un naixement, una vida que comença i que per sorpresa dels meus pares vam ser un 2x1...

Però ja diuen que per afrontar les ports els hi has de plantar cara i per sort hi ha “algo” dins meu que no se que es però em limito a sentir-ho i que no se de on ve però em surt directament del cor, que hem fa ser valenta i forta per moments i que em va guiar a un avió direcció Irlanda el 19/01/2011 i em segueix guiant fins ara.

Aquest “algo”, junt amb la meva sabata no deixen que em rendeixi i em segueixen donant forces per tirar endavant, per seguir lluny del meu compte de fades, per no tenir a la meva meitat caminant al meu costat i per seguir fent aquest treball  personal tant maco que només puc aconseguir afrontant-me a la soledat...

Amb amor: La sabata

Continuarà...

Un dia solejat

Ara mateix estic sentada, gaudint del sol Londinens, ser que pot semblar estrany però sí, aquí també fa sol... No tan sovint com a Barcelona o no tan calorós, o si més no l’olor no es la mateixa, encara que aquí l’apreciem d’una altre manera...

Ja ho diuen, que no som conscients del que tenim fins que ho perdem.

Però el que us puc assegurar es que aquí, un dia solejat canvia totalment el ritme de la gran ciutat.

Abans d’ahir per exemple la meva sabata i jo vam tenir la sort de gaudir d’un dia lliure de 28º a Hide park, un gran espai verd amb molts arbres, un llac preciós, camins de sorra, zones per nens i tot el que us pugueu imaginar d’un dels parcs més macos situats en el cor de la ciutat.

Tothom semblava molt feliç, somrient, ningú tenia presa, els pares deixaven els seus compromisos per jugar amb els seus fills, els avis passejaven de la ma, les noies buscàvem la manera de prendre el sol, destapant-nos a poc a poc, els nois observaven encantats, els ànecs semblaven més contents que mai i després de molt observar la situació  i el bon ambient, vaig començar a escriure els inicis del meu camí, aquest que vaig emprendre el 19 de Gener del 2011, fa més d’un any i la meva sabata i jo hem recorregut i aprés tant que tindrem història per estona, esperem que la gaudiu tant com ho hem fet i ho seguim fent nosaltres...

Aquest camí va començar molt abans de marxar de Barcelona encara que jo no en fos conscient i encara que aleshores les meves sabates no eren mes que una cosa material molt útil que acompanyava les meves passes, em feien anar a la moda o em feien ser més alta, però tal i com ens passa a tots... Aquestes passes son molt complicades de sentir, escoltar, i gaudir, ja que quan caminem solem pensar en el punt que volem arribar, quanta estona queda per trobar la nostra meta, quan acabarà la pujada o simplement ho fem automàticament com el respirar...

Aquest es el problema principal... els humans passem mes hores del dia pensant en el passat o el futur que ens oblidem de viure el present...

Ara haig de córrer que m’esperen a la feina però això continuarà molt aviat!

Amb amor: La sabata.

Tot comença escoltant una sabata

Hola a  tothom,

Tal i com podeu veure a la introducció del meu blog..  Això va de sabates:

De les petjades que deixem, la gent que coneixem, els camins que recorrem i les sensacions que anem descobrint, compartint i que ens fan créixer.

Tota la idea de introduir-me en el món del blog s’ha originat a Birmingham, una ciutat d’Anglaterra, desconeguda fins fa tres mesos..

Tot va començar a Londres, la meva ciutat de residencia i la de la meva sabata, les circumstàncies que vam  viure aleshores , les podríem etiquetar de crítiques i com a (punt d’escape)  vam decidir emprendre camí cap a les afores d’aquesta ciutat tan màgica com caòtica anomenada Londres, que passa de treure’t un somriure a ofegar-te en un segon.

Per coses del destí vam anar a parar a Birmingham, i les primeres impressions no van ser molt bones, la ciutat es gris, no te punts d’interès turístics ni de cap tipus, la gent es estranya i només hi ha botigues però  tot el que al principi pintava tan gris va prendre una direcció inesperada i la meva estimada sabata em va conduir fins a dues persones molt especials i plenes d’energia que són, L’Anna i la Júlia..


Amb elles hem compatit coses molt maques i del que semblava un cap de setmana de desconecció  per part meva va acabar sent el principi d’una recerca personal molt interessant, vaig estar molta estona sola, amb mi i amb la meva sabata, cosa que necessitava, per començar a sentir les meves passes i per canviar el meu rumb, i començar a fer tot allò que per coses de la vida quotidiana tothom deixa de cantó i que per desgràcia sempre tendeixen a ser les coses que ens fan feliços o les que fem per a nosaltres mateixos.

En el meu cas va ser començar a escriure i a pintar desprès de molt de temps i començar a gaudir  i sentir cada passa per molt que fos dolorosa o feixuga.

No cal dir que amb l’Anna i la Júlia vam crear un vincle molt maco i que després de moltes aventures, petjades i progressos... he tingut la sort de tornar a Birmingham encara que hagi sigut per acomiadar-me d’elles, perquè tornen a Barcelona,  han tornat a ser dos dies molt màgics i dels quals ha sorgit aquet blog, i un vincle molt mes gran i bonic.

Els nostres camins se separen per uns quans quilometres però ser que el que hem compartit i el que sense pretendre-ho, ens hem aportat les unes a les altres es algo que costa de trobar fàcilment!

Avui aprofito per desitjar-les un bon viatge.

Ens veiem aviat mosqueteras!!

Amb amor:     La sabata