De mil colores

27/09/2012

Després d’uns quants dies de pluges, Avui ha sortit el sol.. Estic a Victoria station, una de les estacions més transitades de Londres esperant a l’Àlex, que ve des de Barcelona a passar uns dies.

Estic impacient per rebre la seva súper energia, ella es sens dubte un dels tresors que he trobat a Londres.

Sempre m’han agradat les grans estacions, seure en un racó, passar desapercebuda i observar a la gent, els retrobaments, les despedides, les persones que com jo, observen o esperen a algú.. etc.

Tot es simplifica al petit però  immens gest d’una abraçada!

Les abraçades diuen molt més que les paraules, a vegades ens consolen, ens omplen de felicitat...

A mi personalment m’agrada definir-les com a descarregues d’energia imprescindibles. Poden ser dolces, passionals, melancòliques... Però totes elles ens provoquen sentiments!

Al veure com la gent entra i surt de les vides dels demés em dona molt que pensar...

Jo sempre m’he considerat una persona pràctica, procuro seguir el lema de la meva mare “Fes sempre el que et dicti el cor”.

He estimat amb totes les meves forces, he sigut molt estimada, he plorat d’alegria i de pena, m’han robat el somriure i també m’han  regalat de molts, però mai em podré penedir de no haver donat i sentit al 100%.

Ara be, a mida que creixem ens adonem que la vida te molts camins amb moltes portes i que la gent entra i surt de les nostres vides sense que ho poguem CONTROLAR.

Nosaltres creixem i vivim en unes condicions socials i educatives fixes i amb una família, condició econòmica i logística que no podem escollir... Per això es molt important que tot allò que aprenem al llarg del temps, la educació que ens donen els nostres pares, els valors que ens inculquen i les petites coses que descobrim per nosaltres mateixos, les poguem compartir amb la gent que es va creuant per el nostre camí!

Al cap i a la fi aquestes persones son les que mica en mica ens ajuden a formar el nostre ser.

Tots tenim una petita part de cadascú que hem conegut, la gent deixa petjades en el nostre ser, algunes molt profundes, impossibles d’esborrar, d’altres fugaces però totes elles imprescindibles per edificar aquesta persona que estem formant!

Es molt gratificant saber que els amics s’escollen , i saber que cada un d’ells t’aportarà  coses diferents!

Per altre banda, es sempre molt dolorós patir trencaments efectius i més amb persones que creies, caminarien al teu costat per molt de temps però aquí hi intervé un altre cop aquella paraula que em remarcat amb majúscula: EL CONTROL.

No podem controlar la durada de les amistats, les repercussions dels nostres actes ni els girs que donarà la nostra vida... Així que mes val que ens quedem amb lo bonic de tot això, allò que les persones ens han aportat, ensenyat o fet sentir, per molt que ja no formin part de les nostres vides...

Es molt fàcil tancar la porta, no deixar que la gent entri en els nostres cors i d’aquesta manera evitar que ens facin mal, però el no patiment no es la millor solució. Si ho féssim, deixaríem d’aprendre, de sentir, de viure i per conseqüència perdiem els records.

No tenim CONTROL sobre els demés però si que el tenim sobre nosaltres mateixos així que el meu consell es: VIU, ESTIMA, PATEIX, CONEIX, ACOMIADA, APRÈN, CAU, AIXECA’T  I QUAN HO RECORDIS FES-HO AMB UN SOMRIURE!

Amb amor: La sabata