martes, 26 de junio de 2012

La magia de correr tras una burbuja de jabón


Hablando de verdades relativas.. Hoy sentada en un banco de un parque muy verde entre Oval y Kennington me planteo la existencia del destino…

Podríais pensar que tengo mucho tiempo libre o que me aburro y por eso me planteo esta clase de estupideces, pero es claramente lo contrario, Voy siempre tan programada y tengo tan poco tiempo para mí que  a la que tengo la más mínima oportunidad de parar, pensar, leer o escribir, ya sea en un parque a la hora de la comida, en el autobús de vuelta a casa, en la cocina esperando a  quela pasta esté cocida o en la ducha..( Ese momento de reflexión tan sagrado), disfruto de cada pensamiento, lo intento plasmar d ela mejor manera y finalmente lo comparto con todos vosotros!

Sé que lo que leéis vosotros no tiene nada que ver con la idea principal que salió de mi cabeza, pero eso es lo bonito del proceso comunicativo…
“Yo digo lo que quiero y tu entiendes lo que quieres..” Libertad de expresión, pero sobretodo libertad de comprensión.

A mí personalmente me resulta difícil creer en el destino, en que todo esté escrito en alguna parte y todos tengamos nuestro cometido… 

Pero si que es verdad que en momentos como hoy, sentada en este parque por casualidades de la vida me planteo seriamente que por algún motivo inexplicable yo tenía que estar aquí hoy y ahora.

Todo empezó hace unas semanas, a partir de una crisis de existencia, de plantearme el rumbo que está cogiendo mi vida,  de pararme ante el ritmo inagotable de una sociedad consumista e irritante que nos convierte en robots productivos y cuando queremos darnos cuenta no hacemos nada de lo que nos gusta… Sólo trabajamos para llegar a fin de mes y lo peor es que los meses pasan muy rápido!
A partir de ese momento hice una lista de prioridades: La primera, es trabajar con niños, la segunda, el arte… crear y aprender mil formas de expresar estos sentimientos y la tercera es viajar.
Seguidamente analicé mi día a día y aunque no puedo quejarme.. Creo que llegó el momento de darle un giro a mi vida, de romper con las facilidades y luchar para ganarme la vida haciendo lo que realmente me llena.

No estaba siendo una decisión fácil hasta hoy, que después de despertarme y dirigirme con mi mayor sonrisa a una entrevista para volver a trabajar con niños otra vez, después de hacerme ilusiones y verme corriendo por el parque detrás de los peques, pudiendo ser una niña otra vez.. Me han llamado para aplazar la entrevista y casualmente me he bajado del autobús en la siguiente parada dejándome guiar por una corazonada y aquí estoy, en un parque precioso rodeada de niños que me están haciendo pasar una bonita mañana y me han dado la fuerza para tomar la decisión.

Hoy, sé que voy a llegar a mi meta ya sea gracias al destino, a la suerte o simplemente gracias a mis esfuerzos.

Hay que luchar por los sueños, todos podemos escribir nuestro camino… Como dice Paulo Cohelo en el libro, El Alquimista:

DESTINY:
It’s what you have always wanted to accomplish, everyone, when they are Young, knows what their destiny is.
“All that point in their lives, everything is clear and everything is possible. They are not afraid to dream, and to yearn for everything they would like to see happen to them in their lives.
But, as time passes, a mysterious force begins to convince them that it will be impossible for them to realize their destiny.”

El destino lo escribimos nosotros, tú pones tus metas y tú haces posibles el llegar a ellas…
No cometas el error de ponerte limites, nada es imposible, solo necesitas creer en ti.

Brindemos por otro día soleado y productivo.

Amb amor : La sabata

lunes, 25 de junio de 2012

A flor de piel!


Hi ha moltes maneres de viure la vida, hi ha molta gent que ens intenta guiar, començant per els nostres pares, pesant per la societat, la religió, els amics, la família etc..
Però només tu decideixes com fer-ho, com afrontar cada dia amb les seves coses bones i dolentes, com encaminar el teu futur sense oblidar-te del present, del terra que trepitgem i el que sentim al fer-ho!!!

Els essers humans, tendim a evolucionar a partir de les dificultats.. Tot neix d’un patiment, i la nostra historia i la religió ho deixen ben clar... per brillar i arribar allà on volem s’ha de patir... Però que vol dir patir..¿?¿ Fins a quin punt hem de creure els missatges que ens transmet una religió en la que hem de patir en la vida real per tenir una vida imaginaria molt millor?? Qui ho diu que es millor persona la que no gaudeix? O la que viu per els altres incondicionalment sense parar-se a pensar el que realment vol ell/a¿? Quanta gent arriba a la vellesa sentin-se ple i realitzat amb la vida que ha viscut?? Poso la ma al foc de que no ho fa ni un 30% de la població!!

Tots tenim creences, ja siguin religioses, atees, espirituals etc... Sembla que quan creiem en alguna força major,  inexplicablement aquesta creença ens dona fe per superar aquestes dificultats que ens fan avançar però que a vegades també ens paralitzen o limiten.

Jo personalment crec en la energia!! Ser que es el topic més típic que existeix però son les meves creences i tenen molt més fonament pràctic que qualsevol religió!

Crec que tots estem connectats amb el món i entre nosaltres d’alguna manera química, que se m’escapa de les mans i mes molt dificil dentendre o explicar però el que esta clar es que tots atraiem tot allò que volem atreure. 
Les persones som capaces de sentir atraccions tan físiques com psiquiques entre nosaltres i si anem més enllà... quans cops em desitjat algo amb tantes forçes i em lluitat tan per aconseguir-ho que per molt dificil que sembles ho hem conseguit¿?... o al revés, quantes persones son capaces d’atreure un mal de cap de tan pensar-hi?? O quants cops heu sentit coneixer a una persona que mai havieu vist abans per un gest o mirada?  Quans cops t’an contagiat el mal humor? O t’han contagiat un somriure, se t’ha poisat la pell de gallina amb una caricia o una simple mirada???

Hi ha tantes preguntes a les que m’agradaria trobar resposta... però a l’hora, quan la trobi només serà la meva veritat perquè les respostes que jo doni per valides no ho seran per a tothom i això segueix sent la màgia de la vida... tot es tan relatiu com tu vulguis que ho sigui!!

La teva veritat es teva, les teves decisions son teves, els teus sentiments i creences teus, els teus límits estan on tu vulguis, les teves passes només et guien a tu, per molt que vagin acompanyades o deixin petjades en el camí o a la gent amb que et creues.

Espero que tot això que semblen idees desordenades, anades d’olla d’una penjada que s’escolta les sabates... Us faci reaccionar, espero que us faci pensar i que mai perdeu l’esperança i les ganes d’arribar allà on vulgueu arribar! Que us donqueu compte del que teniu abans de perdre-ho! Es molt mes fàcil arrepentirse d’algo que hem fet que d’algo que ni tan sols hem intentat!!

Avui ha sigut un gran dia! Avui he pres la decisió de canviar de camí, avui he sigut la protagonista del meu compte!!


Amb amor:         La sabata

jueves, 21 de junio de 2012

Rojitas las orejas


Hoy he encontrado una gran definición para el verbo AMAR:

“”Es La capacidad y la buena disposición para permitir que los seres queridos sean lo que ellos elijan para sí mismos, sin insistir en que hagan lo que a ti te satisface o te guste””

Qué bonito seria el mundo si todos llegáramos  al punto de respetar a los demás de una manera tan sana como amándoles tal y como son, y  no por lo que te muestran o hacen por tí..
Creo que la única manera de llegar a este punto de armonía contigo y con los demás  es AMANDOTE A TI MISMO!
Pero para eso tenemos que romper con todo lo que nos inculcaron de pequeños, aquello que algunos calificaron de “buena educación” pero que si lo analizamos detenidamente, no es más que una manera de la sociedad para hacernos desconfiar de nuestra propia voluntad.

Hemos crecido creyendo que nuestra opinión era insignificante, porque cuando los mayores hablan los niños callan, tenemos problemas de autoestima porque ser un niño “bueno” significa tener en cuenta a los demás antes que a ti mismo, nos han inculcado también que pensar en nosotros mismos y querernos es un signo de egoísmo y todo esto más muchos otros ejemplos son los protagonistas de nuestras inseguridades, y estas inseguridades son las que nos paralizan a la hora de decidir, de creer en nosotros y en definitiva, de AMAR de una manera sana!

El amor a los demás está estrechamente ligado con el amor hacia nosotros mismos y solo llegaremos a amar a alguien cuando sepamos valorarnos a nosotros mismos, sin esperar nada a cambio, sin esperar que alguien nos reafirme ni valore…
Porque cuando la primera persona que se respeta y valora eres tú todos los demás también lo hacen.

Hoy en el autobús he leído esta frase sin aparente importancia pero inevitablemente se me ha encogido el corazón:

Es muy habitual que la imagen de ti mismo se base todavía en la opinión de los demás

Desde que decidí emprender este camino, después de pisadas firmes, otras de indecisas pero todas ellas muy importantes y decisivas para la Joana que estoy conociendo…
Creía que había superado este punto, creía que ya no me importaba lo que pensaran los demás..
Pero después de algo que pasó este fin de semana, algo sin importancia que decidí hacer sin pensar en consecuencias  y con ayuda del alcohol, me he dado cuenta de que no solo me importa y condiciona lo que opinan los demás sino que la primera que me paralizo y condiciono soy yo misma con mis prejuicios estúpidos de lo que está “bien o mal” en esta sociedad!

Darme cuenta de esto me ha hecho dar pasos atrás y ahora mismo por esta tontería y las circunstancias que estoy viviendo en mí día a día que tampoco ayudan mucho… Me siento un poco perdida y sin fuerzas para agarrar las riendas de mi vida de nuevo…

Hoy me permití ser vulnerable, me permití caer, pero mañana saldrá el sol de nuevo, me levantaré con más fuerza, creyendo en mi misma otra vez, amando a los demás y luchando cada día por romper con esos prejudicios que me auto impongo y nos impone la sociedad!

Nadie dijo que este camino fuera de color de rosa!

Amb AMOR: La sabata!


miércoles, 6 de junio de 2012

De camino hacia las nubes

Un cop vaig decidir marxar, ningú s’ho va prendre en serio, excepte la meva mare, que creia en mi i em veia capaç d’aixecar el vol i enfrontar-me  a les meves pors.
Els dies anaven passant amb normalitat... Fins que vaig trobar la família on aniria a treballar i vaig comprar el meu primer bitllet d’avió sense tornada. Va ser llavors quan tothom s’ho va creure i aquells que més m’estimen es van encarregar de prevenir-me del que m’esperava..

Anava tant preparada al dolor, a passar-ho malament... que no va passar, al contrari, un cop allà dalt, entre els núvols d’un dimecres solejat només podia sentir pau i tranquil·litat, creia en mi mateixa, sabia que podia aconseguir-ho i probablement aquest pensament positiu em va fer triomfar...

Des que vaig arribar no vaig tenir ni un minut per passar-ho malament, tot era nou i desconegut i jo volia aprendre més coses de les que el meu cervell podia processar ... Aquesta gran activitat i tot l’amor que em van donar els meus nens i totes les persones que vaig conèixer allà, van fer de la meva experiència la millor de la meva vida fins a dia d'avui.

Allà em vaig aficionar al color verd (Color de l’esperança) però també el color de la natura, de la calma, dels riures, les estones de lectura, les carreres amb els nens, d’aprenentatge constant  i de mil sentiments que vaig descobrir i que vaig sentir amb una força que no coneixia fins llavors...

En definitiva aquest color per a mi també vol dir FELICITAT... (això que tothom desitja però que ningú sap explicar)

Després de moltes petjades, sola, acompanyada, i sobretot després de molt observar, llegir i reflexionar.. M’he adonat que la FELICITAT es una condició natural de la persona.
Només cal observar als nens petits, ells encara no estan condicionats per tot allò que ens inculca la societat, ells no tenen pors, ni vergonyes, ells decideixen el que volen, sense pensar en els demés o en el que ens han dit que esta be o malament, ells gaudeixen  cada passa, s’embruten, oloren,toquen i senten...

A Irlanda, al costat d’en Lucas i en Toby, els meus petitons amb els qui vaig compartir la major part dels meus dies, vaig emprendre el meu camí cap a la nena que hi ha dins meu.

Es molt complicat oblidar tots aquests valors que ens fan ser millors o pitjors persones, i que sovint ens fan ser esclaus de nosaltres mateixos.
Es molt difícil actuar pensant en el que realment volem nosaltres, no en el que volem que vegin els demés o el que creiem que es correcte. Perquè Si us hi heu fixat mai plou a gust de tots...

Quan abans comencem a trobar la nostre pròpia essència, abans serem els amos de la nostra vida i per conseqüència la nostre felicitat dependrà de nosaltres mateixos, no de la gent o de les circumstàncies que ens envolten.

Us animo a caminar.

Continuará...

Amb Amor: La sabata



  

sábado, 2 de junio de 2012

Una sabata atrapada a l'autobús


Normalment i especialment des que visc a Londres, estic bastant aïllada del que passa al món... Ser que es un error, que per molt que no vulgui veure o escoltar el que està passant no vol dir que no passi o que no puguem intentar solucionar-ho.

Ahir mateix, després d’un dia molt gris... (De molta ràbia acumulada.. ja fos per culpa de les meves hormones, per culpa de la reina d’Anglaterra que li ha donat per sortir a saludar al poble i s’ha paralitzat la ciutat, amb les conseqüències que això comporta, com per exemple trigar dues hores de rellotge en autobús per arribar a la feina, o per injustícies varies que es capfiquen en robar-me  el somriure)... Vaig veure pel  youtube com el conseller  d’empresa i d’educació de Catalunya recomanava als joves Catalans que vinguessin a Londres a servir cafès.

Primerament m’agradaria dir-li a aquest (bon home) per no qualificar-lo d’algo lleig, que m’encantaria que fos ell qui vingués a Londres a servir cafès, qui provés de sobreviure en aquesta selva. Per que estic segura que no duraria ni dos dies .

Es molt curiós com jutgem les coses, com ens formem idees equivocades en la ment. Però com a persona estrangera vivint a Londres (una entre 1 milió) m’agradaria desenganyar-vos, ser que les coses a Espanya estan pitjor del que veiem, que no hi ha feina per ningú, i pel que veig tampoc hi ha ganes de solucionar res, però  aquí encara que ens ho venen tan meravellós, tampoc es or el que rellueix.

Els espanyols i Italians estem colonitzant la ciutat, no hi ha feina per tothom, i els comerciants s’aprofiten de la situació, et paguen el mínim per hora amb el qual us asseguro que amb prou feines et dona per pagar una habitació minúscula (valorada en 500 pounds) sense parlar del transport “PÚBLIC” que son uns 120 pounds al més si no hi ha sorpreses i el menjar a demés de ser plàstic, es més car comprar-se una poma que posar-se ungles postisses...

No vull ser extremista ni donar una visió massa catastròfica però realment si poséssim les mateixes ganes en arreglar el món com en crear nous IPHONES,IPATS.. i tonteries varies, que lo únic que fan es matar-nos les neurones, la imaginació i la iniciativa per pensar amb criteri propi.. tot aniria millor.
I per acabar m’encantaria enviar-vos ànims i forces a tots els joves que esteu lluitant per una societat millor!!! Ser que per molt contaminats que estem i per molt que es capfiquin en manipular-nos, encara som molts qui pensem en propietat i qui volem lluitar per canviar les coses!!

Tots units podem fer força!

Només desitjo que tot això no acabi tan malament com pinta...


Amb  amor: La sabata!