Diuen que, tots som i produïm energia. I es aquesta energia
la que ens mou, ens atrau i ens fa atreure a les persones. Des de el dia que naixem
experimentem el vincle més fort i la connexió més pura que existeix... La de
fill/a i mare.
En la infància, la nostre mare, es la més bonica, la més
valenta, la més sàvia i poderosa. La única persona capaç de protegir-nos, de
curar tots els nostres mals amb un simple petó i fer-nos sentir especials.
Normalment, a mida que creixem aquesta idealització
disminueix, i amb ella, tota la saviesa i el poder. Les mares deixen de ser
super herois i el fet de que ens protegeixin passa de ser un privilegi, a un
mecanisme de control.
Amb la adolescència i les hormones, arriben els
problemes... Els consells que abans escoltàvem
atentament ara sonen a ordres i per molt que insisteixin
en que es pel nostre be, tot sembla anar-nos en contra.
Ara que ja ha passat la tempesta i ens hem fet adults, les
hormones s’han estabilitzat i hem encaminat les nostres vides, jo, puc ser objectiva i donar gràcies a la vida
per haver-me regalat la millor mare i persona que coneix-ho.
En el meu cas, ella, segueix sent igual o més bonica que en
la meva infància, més sàvia que llavors i molt valenta.
Ella sempre ha sabut escoltar-me, m’ha educat en l’amor, m’ha
fet creure en mi, i lluitar pels meus somnis i principis, m’ha donat molta
llibertat i prohibit lo just. Ha deixat que experimentés, que m’equivoqués i em
donés de morros una i més vegades, però sempre ha estat al meu costat per
ajudar-me a aixecar.
Tenint en compte, que mai existirà el llibre d’instruccions
per ser una bona mare o pare. Lo únic que ens queda, es estimar i basar la
relació en el respecte i la confiança. Cap mare o pare evitarà que els seus
fills cometin errors, que provin alguna droga, que s’ajuntin amb algú que no
els hi convé o no estudiïn lo suficient, però algun d’ells (com la meva mare) aconseguiran
que els hi ho expliquem i ens ajudaran a aprendre de l’error.
Ser que tots us pregunteu si ho heu fet be? Si ho podríeu
haver fet millor? Però jo només tinc una resposta.
Neus Romeu, ho has
fet genial! Els meus passos, aquests que tant m’estan ensenyant i fent créixer,
només segueixen els teus!
Ets un exemple a seguir i en un moment tan important per a
tu i per a tots els que t’estimem només volia fer-te saber que estic molt
orgullosa de tu i que arribaràs molt lluny, tan lluny com el cor et porti.
RIU AVALL: Es més que
un nom, que una novel·la, o un relat. Es un somni i un tros del teu cor. I
encara que ens separin uns quans quilometres, estic al teu costat lluitant per
aquest somni i animant a la gent a que el llegeixi i es deixi impregnar pel teu
art i tot l’amor que desprens.
ETS UNICA I T’ESTIMU AMB BOJERIA!
Aqui teniu el pròleg :
Como directora
editorial, escribir el prólogo del libro que vamos a publicar forma parte de
mis ocupaciones habituales. Lo que no es tan habitual, puesto que estamos en la
Editorial de los Escritores Noveles, es encontrarme con una obra de este
calibre.
Lo que he
sentido leyendo Riuavall, no me sucedía desde La familia de Pascual Duartede
Camilo José Cela. Ha pasado mucho
tiempo, más de treinta años, pero lo recuerdo perfectamente. Siempre he sido
amante de la lectura y para entonces ya llevaba mucho recorrido. Es de los
pocos libros que han marcado un antes, un después, y un referente en su género.
Me gusta leer
por la noche y en la cama porque sé que es el único momento del día que no me
va a interrumpir nada ni nadie. Desconecto los teléfonos y me dejo llevar,
hasta que me entra el sueño, entonces apago la luz y hasta otro día a la misma
hora. Pero, Riuavall se saltó todas las normas¡No se puede dejar! Se
te mete en las entrañas y pierdes la noción del tiempo. Los hilos que tejen la
trama te envuelven de tal manera, que te resulta imposible disociar la ficción
de la realidad porque dejas de pensar y, sencillamente vives lo que estás
leyendo, con ese lenguaje rico que emplea la autora, con sencillez y
naturalidad, como si no pasara nada, y con el rigor de un novelista
experimentado te va desgarrando el corazón.
Cerré el libro
cuando lo terminé, a las seis de la mañana. Me quedé un par de hora más en la
cama, pensando. En estado de éxtasis se lo conté a un escritor profesional,
amigo y confidente; más tarde y con la misma euforia llamé a Xavier, mi jefe y a borbotones le hable
de Cela y de Neus como si de la misma persona se tratase y del paralelismo de
sus obras.Sobre las once,llamé a la autora y se lo conté todo.
Espero y deseo
que Riu
avall sea el comienzo de una larga carrera literaria. El talento de Neus Romeu es indiscutible.
Carmen Sánchez Egea.
NI MAS NI MENOS QUE , MI MADRE!!!
Amb amor: La sabata