Vocació, al igual que somnis, només són paraules.
Paraules que semblen tímides, però que poc a poc s’han apoderat del nostre
dia a dia i de la manera en que prenem decisions.
Si retrocedim uns anys enrere, els
somnis no eren més que les imatges estranyes
que vèiem mentre dormíem, i la vocació, és resumia en seguir amb el negoci
familiar, condemnats a reproduir les desigualtats socials que tant han
beneficiat a les classes dominants al llarg de la història.
Ara bé, l’evolució de l’educació, s’ha encarregat de dotar aquestes
paraules de nous significats i il·lusions. Amb el pas dels anys i concretament
de la mà de diferents revolucions, com la francesa i el congrés de Vienna del
1815, l’educació ha passat de ser una eina de segregació, a ser l’arma més
poderosa de la lluita contra les classes dirigents. Així doncs, sota els ideals
de llibertat i canvi que s’introdueixen al s.XIX, obrim pas a aquesta nova
etapa capitalista i industrialitzada, que diu basar-se en els drets humans.
Sovint sentim a parlar de lo afortunats que som, de totes les opcions i oportunitats que tenim
i de la llibertat de la que gaudim. Hem estat educats sota els nous significats
de les paraules somnis i vocació, però ens hem descuidat el més important,
ensenyar a pensar, a opinar i a prendre decisions.
Així doncs, com volem ser lliures, i perseguir els nostres somnis si ni tan
sols sabem el que volem? I en quant a la vocació, com podem tenir-ne una si el motor del món són els diners?
Vocació, és la paraula que més s’ha repetit al llarg d’aquest primer any de
formació, i la que m’ha donat l’empenta per arribar fins aquí, és el sentiment
de saber que no hi haurà cap altre cosa que t’ompli tant com aquella, i el que
et fa despertar cada dia convençuda de que estàs en el camí correcte. Tot i
així, hi ha dies que dubtes, que et deixes portar per aquesta societat
globalitzada i vols fugir, viatjar, gaudir. Vols tenir-ho tot sense arriscar
res, i persegueixes aquests moments de felicitat efímera que et fan pensar que
no hi ha res que puguis fer per canviar les coses. Però tot seguit escoltes les
noticies, obres els ulls i observes un grup de joves que caminen pel carrer i
penses, és aquest el món en el que vull viure?
És veritat que no ens han ensenyat a pensar de forma crítica, ni a prendre
decisions, però això no vol dir que no puguem fer-ho i el més important de tot,
que no puguem canviar-ho. Educar no és una feina fàcil, sobretot en aquesta societat que viu en la tirania del
moment i del consum de noves vivències. És una societat nerviosa, canviant i saturada
d’informació, en la que estem sotmesos als ideals de felicitat que transmeten
els mitjans de comunicació, a la competitivitat
i les aparences. És el lloc perfecte per criar robots que alimentin el
capitalisme, el mateix que no deixa lloc per les mancances i que ens fa esclaus
del rellotge.
En definitiva, pot ser que educar sigui més que un repte i que la incertesa sigui la protagonista del nostre
dia a dia, també pot ser que totes aquestes opcions i oportunitats ens hagin fet esclaus
del nostre ideal de llibertat, però ara mateix, després d’acabar el primer any
de magisteri, només penso en somiar i en seguir lluitant per la meva vocació, la que m’omple
i em fa sentir viva!
En efecte: “La educación
es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el mundo”. (Nelson
Mandela)
Amb amor: La sabata.
