Soledad que bonito nombre tienes.

Sembla que els núvols s’han oblidat de passar per Londres.

Ara farà una setmana que gaudim d’un sol espaterrant, i hem canviat les jaquetes i paraigües pels pantalons curts i les ulleres de sol.

Tothom segueix feliç i somrient i jo em sento com a casa...

Ara,  prenent un té a una terrasseta, em disposo a continuar el relat.

Com us deia, tot va començar a Barcelona, tot semblava normal, jo era una nena feliç, riallera, amb molts amics i família dels qui gaudia cada dia, però  “algo”  em frenava i paralitzava sovint, i aquest “algo” era la POR, aquest sentiment tan comú que costa controlar si no tenim les eines necessàries.

Jo sempre he sigut poruca però mai li havia donat importància  fins al dia que aquesta por va intervenir en el meu camí, em va paralitzar, se’m va clavar al pit, i vaig deixar de fer coses per culpa d’aquesta barrera.

Aquell dia em vaig adonar de que  la meva major por era la SOLEDAT i que totes les altres se li sumaven per fer-me més vulnerable...

La SOLEDAT, per a mi sempre havia sigut algo negatiu, ho relacionava amb el buit i mai havia sabut conviure amb ella.. i aquesta por no era més que falta de pràctica, la por a lo desconegut, a algo que mai havia sabut fer... estar sola.

He nascut, crescut, jugat, rigut , plorat i he fet tot per primer cop al costat d’una persona... Fins a la meva adolescència aquesta persona que caminava de la meva ma, va ser la meva germana bessona, després la meva primera parella, i més endavant amics i família que sempre han estat al meu costat...

Tothom deu pensar que soc molt afortunada.. i SÍ! Teniu raó, ho soc... He tingut la sort de néixer en la millor família del món, en tenir uns pares que em respecten i recolzen en tot i sobretot, que m’han educat en el amor...

En ser bessona i per conseqüència, ser una  meitat d’algo tan màgic com un naixement, una vida que comença i que per sorpresa dels meus pares vam ser un 2x1...

Però ja diuen que per afrontar les ports els hi has de plantar cara i per sort hi ha “algo” dins meu que no se que es però em limito a sentir-ho i que no se de on ve però em surt directament del cor, que hem fa ser valenta i forta per moments i que em va guiar a un avió direcció Irlanda el 19/01/2011 i em segueix guiant fins ara.

Aquest “algo”, junt amb la meva sabata no deixen que em rendeixi i em segueixen donant forces per tirar endavant, per seguir lluny del meu compte de fades, per no tenir a la meva meitat caminant al meu costat i per seguir fent aquest treball  personal tant maco que només puc aconseguir afrontant-me a la soledat...

Amb amor: La sabata

Continuarà...