miércoles, 6 de junio de 2012

De camino hacia las nubes

Un cop vaig decidir marxar, ningú s’ho va prendre en serio, excepte la meva mare, que creia en mi i em veia capaç d’aixecar el vol i enfrontar-me  a les meves pors.
Els dies anaven passant amb normalitat... Fins que vaig trobar la família on aniria a treballar i vaig comprar el meu primer bitllet d’avió sense tornada. Va ser llavors quan tothom s’ho va creure i aquells que més m’estimen es van encarregar de prevenir-me del que m’esperava..

Anava tant preparada al dolor, a passar-ho malament... que no va passar, al contrari, un cop allà dalt, entre els núvols d’un dimecres solejat només podia sentir pau i tranquil·litat, creia en mi mateixa, sabia que podia aconseguir-ho i probablement aquest pensament positiu em va fer triomfar...

Des que vaig arribar no vaig tenir ni un minut per passar-ho malament, tot era nou i desconegut i jo volia aprendre més coses de les que el meu cervell podia processar ... Aquesta gran activitat i tot l’amor que em van donar els meus nens i totes les persones que vaig conèixer allà, van fer de la meva experiència la millor de la meva vida fins a dia d'avui.

Allà em vaig aficionar al color verd (Color de l’esperança) però també el color de la natura, de la calma, dels riures, les estones de lectura, les carreres amb els nens, d’aprenentatge constant  i de mil sentiments que vaig descobrir i que vaig sentir amb una força que no coneixia fins llavors...

En definitiva aquest color per a mi també vol dir FELICITAT... (això que tothom desitja però que ningú sap explicar)

Després de moltes petjades, sola, acompanyada, i sobretot després de molt observar, llegir i reflexionar.. M’he adonat que la FELICITAT es una condició natural de la persona.
Només cal observar als nens petits, ells encara no estan condicionats per tot allò que ens inculca la societat, ells no tenen pors, ni vergonyes, ells decideixen el que volen, sense pensar en els demés o en el que ens han dit que esta be o malament, ells gaudeixen  cada passa, s’embruten, oloren,toquen i senten...

A Irlanda, al costat d’en Lucas i en Toby, els meus petitons amb els qui vaig compartir la major part dels meus dies, vaig emprendre el meu camí cap a la nena que hi ha dins meu.

Es molt complicat oblidar tots aquests valors que ens fan ser millors o pitjors persones, i que sovint ens fan ser esclaus de nosaltres mateixos.
Es molt difícil actuar pensant en el que realment volem nosaltres, no en el que volem que vegin els demés o el que creiem que es correcte. Perquè Si us hi heu fixat mai plou a gust de tots...

Quan abans comencem a trobar la nostre pròpia essència, abans serem els amos de la nostra vida i per conseqüència la nostre felicitat dependrà de nosaltres mateixos, no de la gent o de les circumstàncies que ens envolten.

Us animo a caminar.

Continuará...

Amb Amor: La sabata



  

2 comentarios: